De sobte m'ha donat l'inspiració, m'he amollat la trena i aquí estic.

Escriguent el camí de la vida que vull seguir, ajuntant diversos als costats per tenir on triar.

Feliç, alegre, amb ganes de somriure. I és que avui, fins a l'aire té aquest cert regust dolç de la xocolata. I només penso en sol, mar i arena. Bona companyia i un cel blau.

En saltar, cridar, volar...

Fins on els ulls no arriven, fins a trobar l'elixir que em dona forces per continuar i que aquesta roda mai deixi de girar.

Fotografia: Joan Mas

Dimarts, 28 d'abril de 2009

Com diu l'artista "Juanes" : <<Somos víctimas de nuestra própia tonta creación...>>

I és totalment cert, de fet, tots sabem que crear una cosa, un instant, un fet... ens contestarà amb una conseqüència. I si no és així, és que no ha estat tan rellevant com podriem creure, però alerta! He dit rellevant, no menys important.

Molts volem pau, comprensió...

Però ens hem aturat a pensar què pot ser tot existeix pel seu contrari? Si Pau existeix Guerra desapareix, si Guerra habita, Pau mor...

I si habités la Pau, què fariem sense la nostra estimada Guerra?

Senyors, vivim en el món de l'esperança, de la hipocresia, de la disfresa...

Lluitam (de paraula) per la Pau, però satisfeu als vostres fills amb l'última versió del joc de lluita per la play, o amb l'espasa d'aquella pel·lícula de moda...

Criau les noves generacions en la destrucció i després preteneu que ells salvin el món...

Ai! Petits ratolins, no lluiteu per imposibles, per Paus i Peres...

Lluitau per la destrucció, i que triomfi la intel·ligència!

I després, tampoc us demaneu perquè el món en ple calibanisme es menja entre ell...