Quan la rutina del dia a dia es converteix en dies emboirats, molt emboirats...

I totes les pors i tristors s'amaguen entre el fum de l'aire...

I t'adones, encara que mai ho havies volgut assimilar, que la distància si que fa l'oblid i seguidament segueixen morint neurones al pas de la combustio entre els teus pulmons.

Realment no penses, no sents i quan ho fas es tan sols per dir-te: mai, no tornarà a passar mai. Però tu, ingènua de la teva poca autodeterminació, saps i aceptes, perquè no et queda d'altra, que la roda mai deixarà de girar i que sempre ha estat igual.Un néixer i morir en la mateixa vida. Un intentar respirar de l'aire més proper a la felicitat.

Reflexions d'un 11 d'octubre.