com si tot s'hagués d'esbusinar en segons ell va decidir viure així. I com bé sabem tots, no és l'únic.

Realment ningú sabrà dir mai si era més adictiu el que es ficava o la vocació cap a la mateixa. I ja en podràn venir d'entesos que per molt jutges que es creguim ja no hi ha temps, ja no existeix, mai podràn dir la seva creença, perquè no importaria.
Es va esfumar.

Així com en un segon es creà la seva vida, en un segon es detruí... O pot ser, la seva vida, com gorrió pres sortí fora les barreres que l'oprimien.
Mort o alliberació, però la única qüestió veritable: ell.
Per molts; males joguines d'adolescents. Per altres: causes repelents.
I per un què ho senti? Alliberació?
Clar que si, cobard ell i tots els que d'alguna manera semblant feim com ell i ho veim sense mirar, valents nosaltres que volen sortir d'aquí.
I gloriosos els que ho aconsegueixen.

A cada respiració profunda que blanquejava el seu interior perdia palpitacions...
A cada foguera perdia conciència...
A cada cruixir de la plata perdia esperançes...
Però l'únic que volia era adonarse'n de que esteia viu, veure la mort cada dia per adonarse'n de que vivia.
Perquè la mort, hi ha que veurela cada dia per apreciar que esteim en aquest món...


16 de gener 10