Més del que m'imaginava.

Què serà de mi ara?
Em tornaré a mentir a mi mateixa, imaginant-me una realitat fictisia, de mentides, de joguina...
Ompliré els meus pensaments, el meu llit i la meva vida dels teus records, dels teus fantasmes. De l'únic que em queda ara, de l'únic que puc gaudir...
De lúnic que meresc.
Contaré els dies sense tu, (amb tu ja se'm fan inassolibles) els carrers que ens separen...

Els dies plujosos ficats al llit i els dies assolellants a milions de quilòmetres de la nostra illa...
I sense dret a cridar-te ni a dirigir-te la paraula espero que els dies passin, sense donar massa guerra, simplement esperant i tampoc savent massa bé el què.
Pot ser veure la llum que em fa falta per sortir corrent...
Pot ser que la utopia em deixi d'emboirar els ulls...

I malgrat intenti fer tot això amb resignament, maleire tots aquells que gaudesquin de l'amor, del desig, del que ells vulguin!
Perquè no es just tan sols poder somiar; així que odiaré el teu somriure, les teves miradas, les teves paraules!
T'odiaré a tu per no tenir-te i així seguir la farsa de mentir al cap ( ja que el cor és dictador absolut de la seva voluntat i ningú el contradirà).
Odiaré totes les meves paraules i el nostre comiat...
Escriuré les lletres que mai vaig escriure, seré tot el que vulguis que sigui...
Però què serà de mi si tu ja no hi ets?
Emprendré un nou camí on no hi queda ni el ressò de la teva veu perseguint-me.
Però què serà de mi...?
Si no tan sols les drogues que necessit per oblidar podràn amb això?
Seguiré escriguent les cartes que et dedic mentres l'espelma que m'il·lumina es consumeix i la ploma s'asseca.

De fa uns mesos...

No puc deixar de tremolar i malgrat visquent massa la meva vida sent que ja ni tan sols el meu cos es meu.
El fred i la inseguritat s'apoderen de la meva persona.
Fred... perquè no hi ha res.
Inseguritat... per el que hi haurà.

Tot començant... com solen passar les coses en aquest món.
I un escaló duu a l'altre i ja no saps que pensar, i tot et supera i com si d'un gran accident es tratàs el teu cos es queda insconcient, volent viure, si, però no aquesta vida.
I tot segueix i vas a pujar el segon escaló, no costa gens ni mica. I arrivés per a què?
Per a veure que és igual que l'altre i que no hi ha esforç mitjançant el qual has arrivat allà i s'esfonsava sense saver-ho com la paciència limitada de l'esser humà.
Però a poc a poc, que les presses no són bones...
O com deia la padrina, poc a poc i bona lletra!

Tercer escaló... no hi podrà aver canvi major!
Tot es desconegut i aquesta passa no me la imaginava i no hi volia ni pensar...
Però que podia fer si hem va venir fora avisar? Ja tenia molt clar que rendir-se...
rendir-se no esteia permès!
Així que fou una autoobligació...
Deixant rodar la roda fins..OH DÉU MEU!!! El quart escaló...
Qui havia dit que no hi podia aver canvi major?
Però com he pogut arrivar fins aqui?



I sempre cercant una manera d'exiliar-se al la dolça infantesa, per això em deixo portar pel mar de llàgrimas que brolla dels meus ulls

i per això hem qued amb Solitut, ella sempre hi sirà

i ens fonem com dos mestrs de retòrica...
i em quedara pensar que no es va rompre el sac per avarisia, sino per generositat
al cap i a,la fi tot extrem es dolent.

com si tot s'hagués d'esbusinar en segons ell va decidir viure així. I com bé sabem tots, no és l'únic.

Realment ningú sabrà dir mai si era més adictiu el que es ficava o la vocació cap a la mateixa. I ja en podràn venir d'entesos que per molt jutges que es creguim ja no hi ha temps, ja no existeix, mai podràn dir la seva creença, perquè no importaria.
Es va esfumar.

Així com en un segon es creà la seva vida, en un segon es detruí... O pot ser, la seva vida, com gorrió pres sortí fora les barreres que l'oprimien.
Mort o alliberació, però la única qüestió veritable: ell.
Per molts; males joguines d'adolescents. Per altres: causes repelents.
I per un què ho senti? Alliberació?
Clar que si, cobard ell i tots els que d'alguna manera semblant feim com ell i ho veim sense mirar, valents nosaltres que volen sortir d'aquí.
I gloriosos els que ho aconsegueixen.

A cada respiració profunda que blanquejava el seu interior perdia palpitacions...
A cada foguera perdia conciència...
A cada cruixir de la plata perdia esperançes...
Però l'únic que volia era adonarse'n de que esteia viu, veure la mort cada dia per adonarse'n de que vivia.
Perquè la mort, hi ha que veurela cada dia per apreciar que esteim en aquest món...


16 de gener 10

Feliços 18 anys, Lorena.

Record (vagament) quan fa uns anys no ens aguantaven, ens odiàvem d'alguna manera i desitjàvem que una i l'altra no existirem...
Ho record, malgrat no sigui bo, perquè TU hi eres allà...
Record que ens veiem tots els dies a l'institut...
Record mirades i gelosies...
Males cares i paraules compromeses.
I de sobte, tot va començar a canviar, com si algú des d'allà dalt o el propi destí hagués pres un botó de RESET i tot comensas a anar bé, més que bé! DE LUXE!
I com ja diuen l'unió fa la força i nosaltres juntes creàrem una força ENORME, la força MÀXIMA.

I rumio... i segueixo recordant...
I em venen al cap moments únics, tant bons com horribles.
Però l'únic que seguesc sabent amb exactitud és que tu esteies amb jo i jo amb tu, i això és més que qualsevol altra cosa.
Avui vull felicitar-te els teus únics i especials 18 anys,
i no perquè siguis major d'edat, sinó perquè això vol dir que el temps passa, però amb tu.Sempre.

La Gira 09, Feslloch. (Benlloch - València)

5:30.nervis.germana.aeroport.guiris i més guiris.el famós "cágate lorito".a córrer.avió-express.València seca.ja som aquí, ja hem arribat.carrers."Si hem diuen que és Palma m'ho crec".Plaça Espanya.to' tirades. seguim.acció Cultural.el Ghetto.la tv.liam un piti.en liam un altre.Voltam. na Paula no es fa un piercing.barri vell,casc antic.policies feixistes.
encenedors de bombilles.parlam amb na Clara.mamut porreta.n'Albert ens mata si s'entera.caragolets.anar fins al metro plenes de trastos.la gent ens mira.la gent riu.facultat de filologia.esperam el bus de la Gira.gent espera amb nosaltre.bon rollo.voleu mistela?.fideuets.taronges.totes ja cohides.Arribam... i hola que tal?!. sunsisters house. compram provisions.tornam a voltar.pareix que hi ha bones collites.kebap.té arab.concertasso.gora betagarri.molt d'ska.amics que no recordam noms.xerrades de política a les tantes.el de blau.els mauletis.es de la rasta.xerrada sociolingüística.demanar-li foc a l'Ivàn de rapsodes i no saver qui és. ballam. rumbeta. nou dia. bones, com va?. en robbe. xerrada. altra volta mauletis. kiko. vicenç. cambrer. mira, mira. cesk freixes. rapsodes. at-versaris.ballam.cervesetes.pitis. qui mana no paga, i qui no mana no cobra. foto minicesk.xavi castillo. voltam més. xot torrador. sopam. guillem. concert. redbull i... cambrer que convida. vicenç que convida. amic Tià, no convida.gent que va gata.gent que va molt gata. germanes asoleiades contentillas.porro per tota sa face.tio que cau devora sa tenda i ens desperta.tio que pota i em desperta. calor, calor. piscina.gent pet.mira mira aquell està bò.a no que és socorrista. la gossa.aspencat.i totes dues al bany.era necesari?.clar,una pixa i s'altra fa llum.?.heu vist el meu encenedor bombilla?.els mallorquins en saven.dormir.dematí trist.arriba el migdia i...cotxe. partim.na paula dorm al cotxe i jo faig amics. aeroport camí Mallorca. lizarran. cambrer convida. avió que no entens res. Es respira un aire diferent, i és que ja som a casa nostra.Enyoram la València...

Estiu 2009, escrit per la meva Germana; Paula Serrano.

Quan la rutina del dia a dia es converteix en dies emboirats, molt emboirats...

I totes les pors i tristors s'amaguen entre el fum de l'aire...

I t'adones, encara que mai ho havies volgut assimilar, que la distància si que fa l'oblid i seguidament segueixen morint neurones al pas de la combustio entre els teus pulmons.

Realment no penses, no sents i quan ho fas es tan sols per dir-te: mai, no tornarà a passar mai. Però tu, ingènua de la teva poca autodeterminació, saps i aceptes, perquè no et queda d'altra, que la roda mai deixarà de girar i que sempre ha estat igual.Un néixer i morir en la mateixa vida. Un intentar respirar de l'aire més proper a la felicitat.

Reflexions d'un 11 d'octubre.

De sobte m'ha donat l'inspiració, m'he amollat la trena i aquí estic.

Escriguent el camí de la vida que vull seguir, ajuntant diversos als costats per tenir on triar.

Feliç, alegre, amb ganes de somriure. I és que avui, fins a l'aire té aquest cert regust dolç de la xocolata. I només penso en sol, mar i arena. Bona companyia i un cel blau.

En saltar, cridar, volar...

Fins on els ulls no arriven, fins a trobar l'elixir que em dona forces per continuar i que aquesta roda mai deixi de girar.

Fotografia: Joan Mas