De fa uns mesos...

No puc deixar de tremolar i malgrat visquent massa la meva vida sent que ja ni tan sols el meu cos es meu.
El fred i la inseguritat s'apoderen de la meva persona.
Fred... perquè no hi ha res.
Inseguritat... per el que hi haurà.

Tot començant... com solen passar les coses en aquest món.
I un escaló duu a l'altre i ja no saps que pensar, i tot et supera i com si d'un gran accident es tratàs el teu cos es queda insconcient, volent viure, si, però no aquesta vida.
I tot segueix i vas a pujar el segon escaló, no costa gens ni mica. I arrivés per a què?
Per a veure que és igual que l'altre i que no hi ha esforç mitjançant el qual has arrivat allà i s'esfonsava sense saver-ho com la paciència limitada de l'esser humà.
Però a poc a poc, que les presses no són bones...
O com deia la padrina, poc a poc i bona lletra!

Tercer escaló... no hi podrà aver canvi major!
Tot es desconegut i aquesta passa no me la imaginava i no hi volia ni pensar...
Però que podia fer si hem va venir fora avisar? Ja tenia molt clar que rendir-se...
rendir-se no esteia permès!
Així que fou una autoobligació...
Deixant rodar la roda fins..OH DÉU MEU!!! El quart escaló...
Qui havia dit que no hi podia aver canvi major?
Però com he pogut arrivar fins aqui?



I sempre cercant una manera d'exiliar-se al la dolça infantesa, per això em deixo portar pel mar de llàgrimas que brolla dels meus ulls

i per això hem qued amb Solitut, ella sempre hi sirà

i ens fonem com dos mestrs de retòrica...
i em quedara pensar que no es va rompre el sac per avarisia, sino per generositat
al cap i a,la fi tot extrem es dolent.