Pujar escalons, amb l'aigua als talons.

Sentia que esteia jugant al "ahorcado" amb la meva vida... Esteia tot complet, però faltava una lletra, una peça en la meva vida.
Els diferents camins que tendria l'oportunitat de seguir, tots i cadascun d'ells depenien de la propera decisió. Tan sols quedava un buit per omplir, un espai en blanc que acolorir. I el que suposadament hauria de ser obvi a la vista, en el meu cas va aparèixer com un gran cúmul de boira, que encara conscient que podia cambiar de lloc, vaig quedar-m'hi sense poder veure. Una sola decisió, un sol moment, una sola vida... I és que, en aquell moment, tampoc vaig pensar, que ja havia perdut. M'havien eliminat, no habia fallat;però el temps havia acabat. I és que, jo no ho sabia, però a mesura que avançaven els minuts la soga pressionava...

Drogo-dependències amoroses

- Què que és?-Repetia sorpresa.

Com poden ser tan ingenus?-Vaig pensar per als meus endins.

Com pot ser que no ho vegin? No entenc a la gent que no aconsegueix veure més enllà de les seves limitacions...

Però aleshores, en aquell moment, potser va ser quan vaig comprendre de que anava exactament l'assumpte; i decidida vaig respondre amb fermesa:

-Tot, ho és tot, absolutament la meva completa existencia.Tot, tot...

Però les seves mirades, eren iròniques, com si fos jo la boja de la sala. La no-normal. Però sabia perfectament que no era així. Jo tenia les idees molt clares, només eren ells els que no m'entenien. I llavors em van demanar explicacions, i encara sense comprendre perquè, els vaig dir, com ovella guiada pel seu pastor:

-Tot va començar fa molts anys, més dels que potser m'agradaria...

Jo era bastant ingènua i la gent aconseguia de mi el que volia, sense aportar esforç. I llavors, va ser quan vam mantenir contacte per primera vegada. I pot ser, la culpa al cap i a la fi, no sigui del tot meva. Ja que no va ser per la meva pròpia voluntat, sinó que em van obligar a contemplar, a conèixer-la i potser fins i tot a experimentar-la. I des d'aquell dia, el meu cap no pensava en altra cosa, només volia més i més...

Mai em cansava, sempre volia més i em vaig tornar ambiciosa, a un nivell que mai imaginarieu. I és que era el seu aspecte, les seves formes, la forma en què em corria per la venes. La substància que aconseguida calmar-me a la vegada que m'acelerava. Aconseguia controlar el meu cos al seu gust. I crec que el major error que vaig cometre va ser confessar-li.

Confessar que vivia per i per a ella, que era ... addicta!

Obsessionada d'aquest èxtasi que produïa en el meu cos.

ELL; la meva major droga. La meva gran alegria i alhora la meva gran desgràcia. I ara, pregunto jo: com una cosa que et fa sentir tan viva, pot matar amb tanta força?

Com una cosa que et fa estar al punt més alt, et pot deixar caure sense pietat?