Ell només em pregava que li expliqués com, com ho feia. I jo, després de donar una llarga calada d'aire, li vaig respondre molt tranquil·lament, que ha lliscar per les teulades em va ensenyar un gat.
I després, va posar exactament la cara que jo esperava que posés. La de no entendre. Però sabia que jo tampoc malgastaria més temps en contestar. Així que deixarem aquella enigmàtica conversa per submergir-nos en el més dens dels silencis. Malgrat, va tornar a actuar com jo pensava.
Amb energia tornar a insistir:
-Però estimada, t'ho prego.Explica'm, saps que anelo conèixer tant com coneixes tu.
I saps, que estic disposat a unir-me a tu en el moment que m'ho demanis.
En el més superficial de la meva ànima, extallà una gran rialla.
Però al veure que jo no responia, va seguir actuant com era predictible (tan sols per a mi):
-Saps que no seguiré intentant-ho (ell canvià d'humor tant com era previsible), confesa'm la teva perfecció...
-Ho sento, la perfecció no es confessa. S'aconsegueix mitjançant constància.
I amb aquesta, la meva última i potser insignificant frase vaig saber que ho acabava de gelar. Vaig saber, que com tots, ara sabia que anava a caure, vaig saber que el seu cor se li havia gelat( i que jo també el tenia així) i que més que mai, tenia que recordarse'n de respirar.
I si, ho sabia tot, i valgui la repetició que era tot. Perquè ell, no era el primer que assassinava. I jo, ja sabia que era això de morir...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada